La llegenda

La llegenda del muÇol de Castellterçol

Explica la llegenda que fa molts i molts anys, en un altiplà amb grans extensions de boscos frondosos i algunes planes de conreus, hi havia un poble de casetes humils, totes blanques, amb portes de fusta vella i reixes de bonic forjat,* que s’escampaven al voltant d’una església. No gaire lluny, un castell imponent dominava la contrada. En aquella terra, els hiverns eren molt i molt freds i els estius, força calorosos.

Bona part de les terres que envoltaven el poble i el castell eren propietat del senyor. Els pagesos les conreaven, amb moltes suors i dedicant-s’hi dia i nit, a canvi de donar-li una part de la collita. No era estrany, doncs, que els anys de collites minses, la gana s’apoderés d’ells i de les seves famílies.

Aquell estiu no va ploure gens. El sol assecava els conreus sense treva i l’aigua que sempre corria per rierols i fonts escassejava cada vegada més. Així va començar un llarg període de sequera, en què també la vida d’aquells boscos frondosos anava desapareixent tristament: els ocells havien deixat de cantar i tots els animalons del bosc fugien, desesperats, a la recerca d’aliments i aigua.

Els vilatans estaven igualment desesperats en veure les pèrdues en les collites, que es traduïen en fam i malalties de xics i grans. Cada dia s’aplegaven a la plaça per anar a l’ermita de Sant Julià, situada al bell mig del bosc, al sud del poble, on no estalviaven pregàries i processons per demanar que tornessin les pluges. Però, malgrat això, els conreus continuaven perdent-se i rieres i rierols s’assecaven cada dia més.

Un bon dia va trucar a les portes del castell una dona que portava un estrany recipient de vidre amb quatre brocs* a les puntes i un de més gruixut al mig. A dins hi havia un líquid transparent que, per l’agradable olor que desprenia, recordava talment un perfum. Aquella dona no era pas una desconeguda per a la gent de la contrada. Tothom sabia que vivia no gaire lluny del poble, en una casa al mig del bosc, on, segons alguns, cultivava males arts i, segons uns altres, es dedicava a curar persones greument malaltes. Sigui com sigui, els vilatans es malfiaven de la seva incòmoda presència. Aquell objecte que portava tampoc no era desconegut del tot per la gent més gran del poble; alguns recordaven haver-ne vist de semblants a casa dels avis. Els havien explicat que en els balls de festa major s’omplien amb aigua de roses per a festejar les noies i convidar-les a ballar. En deien almorratxa.

La dona assegurava que el contingut de l’almorratxa era la solució a la greu sequera. El senyor, conscient de la gravetat de la situació, va decidir rebre-la personalment. Les seves paraules, però, no van convèncer-lo ni a ell ni la multitud que, en córrer la notícia de la seva promesa, ja s’havia aplegat al voltant del castell. Tots la van titllar* de boja i la van prendre per bruixa. El senyor va ordenar que se la tanqués a les masmorres del castell i que aquell misteriós recipient fos portat a l’església perquè el mossèn el custodiés.

Mentrestant, la sequera persistia. Les pregàries al Sant no feien efecte i el senyor estava cada vegada més nerviós veient com es perdien els camps i els boscos del seu domini. Desesperat com estava, va ordenar tancar totes les persones sospitoses de males arts, a les quals feia culpables de la situació. L’endemà a la nit, va manar que es portessin tots els presoners, i també la “bruixa” de l’almorratxa, a un carreró estret i fosc anomenat el call de les Bruixes. Allà mateix van ser castigats a morir a la forca.

Aquesta mesura no va servir per a res; ben al contrari, encara va empitjorar la situació. L’endemà tothom es va quedar molt parat de veure com, de darrere la torre del castell, sortien tres sols, en lloc de sortir-ne un com cada dia. Quina calor! Els cultius es van assecar definitivament i als rius no hi va quedar ni una gota d’aigua. El poble semblava un infern. Com a última sortida per salvar els conreus, el senyor va obligar els pagesos a cultivar la terra de nit, quan els tres sols ja s’havien post.

I per si no n’hi hagués prou, durant la nit, es passejava pel cel del poble un imponent mussol, que amb els seus esgarips* i els seus vols arran de les espigues dels cultius atemoria els pobres camperols. Tenia unes urpes ben afilades. Tothom estava convençut que els tres sols i el mussol eren obra d’aquella dona tan misteriosa que el senyor, temps enrere, havia fet penjar a la forca al call de les Bruixes.

Els vilatans van decidir convocar el vell savi, qui els va recordar que l’aparició de mussols podia ser un senyal de bon auguri.* Però també els va advertir que, segons antigues llegendes, si se’ls mira directament als ulls, els mussols poden endinsar-se dins l’ànima de les persones i transmetre’ls part del seu misteriós poder. És per això que calia ser prudent davant d’aquestes bèsties.

Després de sentir les paraules del savi, es va decidir que en Fruitós, un jove fort i espavilat del poble, seria l’encarregat d’encarar-se al mussol per a esbrinar de quin peu calçava i si tot el que deia l’ancià podia ser cert.

Tal dit tal fet. L’endemà a la nit, en Fruitós es va dirigir, tot decidit, cap al peu del castell. Es va situar prop d’un camp des d’on podia observar els ulls rodons i brillants, de color grogós ataronjat, que el guaitaven des de la torre. De cop i volta, el mussol va deixar anar un fort esgarip, va girar el cap a banda i banda i, desplegant les seves immenses ales de plomes marrons i negres, va emprendre el vol fins on era en Fruitós. El noi, lluny d’acovardir-se i fugir, es va quedar quiet sense deixar de mirar la bèstia fixament als ulls. Quan ja es veia aquelles urpes tan afilades damunt seu, en Fruitós va tancar els ulls amb força i va respirar fondo. En adonar-se que el mussol no l’atacava, va obrir-los i va veure la figura de l’au damunt d’una branca a pocs metres d’on era ell. Bèstia i noi es van mirar fixament durant una bona estona i, de sobte, el mussol va alçar el vol de nou cap a la torre. En Fruitós va restar immòbil observant com anava repetint els mateixos moviments: de la torre cap on era ell i d’on era ell cap a la torre. Va entendre que li volia mostrar alguna cosa dins el castell.

Més tranquil, en Fruitós es va decidir a seguir l’animal, que l’anava guiant pels volts de la muralla. L’au es va aturar en una finestra reixada. Agitant les ales i amb forts esgarips, s’esforçava a assenyalar-li alguna cosa a dins. En Fruitós es va haver d’espavilar per poder enfilar-se un bon tros per la muralla. Amb destresa va lligar una corda en un dels merlets de la fortificació i així va poder grimpar pels grans carreus* de les parets del castell.

Quan va arribar a dalt, en Fruitós va quedar blanc com la llet: a través dels barrots de la finestra es veia el graner del castell, on s’amuntegaven el gra, les hortalisses i les verdures. Tots els fruits de la terra cultivats amb la suor i l’esforç dels pagesos de la contrada s’acumulaven allà dins! Bocabadat i enfadat, en Fruitós va decidir tornar al poble ràpidament per explicar el que havia vist.

Allà l’esperaven el vell savi i tots els vilatans. En sentir els fets, l’ancià va interpretar que el senyor del castell, amb el seu graner ple a vessar, era el principal mal d’aquella contrada i el culpable últim del malefici que els assetjava. Segons el savi, el vol del mussol cap al graner volia indicar-los l’origen de la seva penúria i fer-los veure que s’havien de rebel·lar contra l’egoisme i les maneres autoritàries del senyor del castell.

Així va ser com el poble es va decidir a revoltar-se contra el tirà.* Amb forques i torxes es van dirigir cap a la fortificació, on no van parar fins que van aconseguir que el senyor en fugís cames ajudeu-me. El mussol, des de la torre, esguardava* la multitud amb una mirada penetrant. De sobte, va girar el cap a banda i banda i va desplegar les ales. Volia que els vilatans el seguissin. Va volar fins a la part més alta de l’església, al campanar, just allà on el mossèn havia amagat l’almorratxa. La va prendre amb les urpes i, de nou volant, va fer que els vilatans tornessin a les terres properes al castell.

Començava a clarejar… Tothom es va adonar, amb sorpresa i alegria, que els tres sols havien desaparegut i que al cel, com per art de màgia, només n’hi apareixia un darrere de la torre del castell, com sempre s’havia vist. En veure els primers rajos de sol, el mussol va saber que tenia poc temps per acabar la seva missió (ja se sap que aquests ocells no es deixen veure mai de dia). Apressant-se, va començar a escampar el líquid de l’almorratxa per tots els camps i els cultius de la zona, talment com a símbol d’allò que perfuma la vida.

Els vilatans, bocabadats, observaven com tot rebrotava i com els núvols començaven a créixer per darrere del coll de Sant Fruitós. Una pluja generosa regava els camps i, de nou, rieres, rierols, fonts i pous s’omplien d’aigua. Els boscos del voltant verdejaven i els ocells més matiners tornaven a cantar. Enllà dels camps, s’entreveien una parella de senglars i uns cabirols* saltironant per damunt unes feixes.*

Com a agraïment, la gent de la contrada va batejar aquell poble amb el nom de Castellterçol, en record del castell que tantes vegades els havia protegit d’atacs enemics i dels tres sols que havien estat a punt de destruir-los. I des de llavors, els pagesos i les seves famílies no van tornar a passar gana i sempre es van repartir amb justícia i generositat els aliments que la terra els proporcionava.

I què se’n va fer d’aquell misteriós mussol que els havia ajudat a desfer el malefici? Diuen que, des d’aleshores, i encara avui dia, cada nit se’n pot sentir l’esgarip. Fins i tot es diu que, amb sort, se’l pot veure com vola per les terres del voltant del castell, com si encara les vigilés. I un cop a l’any, els dies de més calor i en fer-se fosc, es passeja pels carrers i les places de Castellterçol amb l’almorratxa a les urpes perquè tothom recordi sempre el misteri del mussol i l’aigua que va perfumar de nou la vida al poble.

Isaac Puig i Serradesanferm

GRUP DE DIABLES DE CASTELLTERÇOL


* forjat: Un forjat és una peça de metall a la qual s’ha donat forma amb un martell després d’haver-la escalfat molt.
* broc: Part d’un recipient per on s’aboca el líquid que conté.
* titllar: Atribuir a una persona una cosa dolenta, un defecte, un vici. Si titllen algú de mentider, és que es pensen que diu mentides.
* esgarip: Crit dels ocells nocturns.
* auguri: Un auguri és qualsevol senyal o indici, bo o dolent, d’una cosa. Quan tenim bons auguris d’un negoci és que creiem que tot anirà bé.
* carreu: Un carreu és una pedra grossa tallada en forma de rectangle que es fa servir en la construcció de parets i muralles.
* tirà: Persona que governa amb un poder total i absolut, que no deixa cap llibertat als seus súbdits.
* esguardar: Mirar algú o alguna cosa amb atenció.
* cabirol: Un cabirol és un mamífer remugant semblant a un cérvol però més petit. Els mascles tenen banyes, petites i acabades en dues puntes.
* feixa: Una feixa és un tros de terreny pla que forma un esglaó al llarg de la vora d’un turó o un riu.